El teu fill/a té diabetis? Saps com actuar?

Moltes vegades parlem de la diabetis a nivell alimentari, però, com afecta emocionalment als nens/es i adolescents que la pateixen i al seu entorn? El diagnòstic de la diabetis, com qualsevol malaltia crònica, provoca reaccions emocionals que varien segons l’edat i la situació en què es troba cadascú.

Al nen/a sovint li és difícil comprendre què li està passant. Tot i així, se li ha d’explicar la diabetis el més clarament possible i respondre-li tots els dubtes que tingui al respecte. En canvi, quan el diagnòstic es produeix durant l’adolescència, és important instaurar pautes per seguir el tractament però que alhora l’adolescent senti que pot fer allò que desitja i no limiti massa el seu estil de vida. Sigui quina sigui l’etapa en què es viu la malaltia pren especial importància la comprensió i el suport de l’entorn familiar, dels amics i de l’equip de salut.

El diagnòstic de la diabetis implica un canvi important en l’estil de vida del pacient i és per això que cal que el personal sanitari doni opció al malalt a expressar-se emocionalment abans de marcar les pautes del tractament. El procés d’adaptació a la diabetis normalment passa per les següents fases:

– Negació

– Rebel·lia

– Dissociació

– Negociació

– Tristesa

– Adaptació

Aquestes fases poden donar-se en major o menor incidència i no necessàriament tothom passa per totes. Moltes vegades hi ha una asincronia entre el procés d’adaptació de la persona i el de la família, i pot donar lloc a malentesos o discussions. Perquè el malalt/a se senti recolzat, la família hauria de donar suport al jove i tractar-lo amb normalitat. Tot i així, els pares/mares sovint reaccionen a la diabetis de les següents maneres:

Els pares perfeccionistes

És el pare/mare que s’exigeix personalment un control total i exhaustiu de la diabetis del seu fill/a. Quan hi ha alguna descompensació se senten impotents i inútils, culpables de la situació. El fill/a tendeix a reaccionar amb rebel·lia o obediència, conformant-se amb les normes imposades pels pares. Aquesta reacció també és negativa perquè fa el pacient se senti insegur i desvalgut quan no té els pares a prop per cuidar-lo.

Els pares indulgents

Els pares que només fan el que diu el metge. Aquests acostumen a no corregir el seu fill/a perquè creuen que ja n’anirà aprenent pel seu compte i pensen que la malaltia no és un impediment per realitzar tot allò que volen fer. Els nens/es que reben aquest tracte presenten problemes conductuals respecte al tractament de la diabetis i es tracten només amb insulina, sense tenir en compte altres cures.

Els pares proteccionistes

Aquests són els pares què pensen que per tenir diabetis el seu fill/a és feble i cal cuidar-lo al 100%. També pensen que el tractament i la cura de la malaltia és exclusiu d’ells. Els fills/es d’aquests pares presenten un clar retard en l’aprenentatge sobre el tractament, són insegurs i aprofiten la seva situació per beneficiar-se’n.

Els pares col·laboradors

Són els pares que entenen el temps que comporta aprendre el tractament de la malaltia. Són pacients i transmeten el valor als fills/es de cuidar-se adequadament. Acostumen a donar llibertat en la presa de decisions als nens/es fent que aquests creixin amb autonomia i seguretat.

I tu? Et reconeixes en algun d’aquests models?